Felip González Martínez
Apunts d’Art vol dedicar aquesta edició estival a les obres pictòriques de l’artista Antonio J., un autor que, des de la seua joventut fins a l’actualitat, ha estat cercant una MENA de llenguatge figuratiu que permet, d’una banda, la convivencia entre un vessant força intimista, senzill i estructurat, i, d’altra banda, una línia més expressiva, misteriosa i inquietant. Aquest artista d’origen granadí (Cortes de Baza), però resident des del seu primer any d’existència a la ciutat de Cornellà de Llobregat, ha esdevingut un dels millors exponents de l’imaginari marica contemporani.
La breu trajectòria artística d’Antonio J. s’ha caracteritzat per ser un itinerari concís, intents i divers. Un accelerat itinerari que li ha permès evolucionar estilísticament i aplicar el seu enginy plàstic en diversos camps artístics, com ara la pintura, la il·lustració, el còmic i el disseny. La seua inquietud pel dibuix començà en l’etapa juvenil, quan col·laborava com a il·lustrador en diverses publicacions de fanzines anarco-punks. Després va seguir un llarg període d’inactivitat artística fins a arribar a l’incident laboral que li va fer canviar la seua vida completament. Arran d’un greu accident de treball (en el sector de la metal·lúrgia), l’artista fou inhabilitat laboralment com a discapacitat, i, des d’aleshores, va decidir consagrar la seua vida al món de les arts. Primer va cursar estudis des del 1999 fins al 2002 a l’Escola d’Arts i Oficis de la Llotja de Barcelona. A continuació, va completar la seua formació a l’Escola Massana de Barcelona entre els anys 2003 i 2007.
Durant aquest període formatiu, i fins ara, l’artista ha aconseguit confeccionar el seu propi estil pictòric basant-se en un llenguatge figuratiu acurat, geomètric i psicològic. A nivell formal, destaque l’execució de bidimensionals i estructurats escenaris paisatgístics que emmarquen un desert d’intrigants arquitectures. Junt amb l’absurditat dels edificis, l’univers d’Antonio J. és poblat per una sèrie de personatges masculins o femenins (fisiològicament semblants) amb caps prominents, nassos punxeguts i colls llarguíssims. La totalitat del seu cos es resol en un dibuix força acurat i esterilitzat. Aquests personatges soviet necessiten articular les seues obsessions, pors o preocupacions mitjançant la interacció dels paisatges exteriors, l’ocupació i la convivència amb les arquitectures. D’aquestes constants artístiques n’hem pogut gaudir tant en exposicions individuals, realitzades al cafè Bisitza de Bilbao (2006), a la mateixa seu del CGB (2007) i a la Sala Muntaner de Barcelona (2008), com gràcies a la participació en exposicions col·lectives del tipus del Supermercat de l’art (BCN, 2003), la primera edició del Barcelona Art Gai (BAG, 2009) i, properament, la biennal europea d’art Jeune creation Européenne.
Les aportacions d’Antonio en el camp de la il·lustració s’han centrat en les portades de novel·les d’Italo Calvino (Els amors complicats, Les ciutats invisibles, etc.) i de Francesca Forrellad (La vostra sang, Angle editorial, 2008), de catàlegs com Els grans viatges de Zheng He (Museu Marítim de BCN, 2009) i de manuals institucionals com per exemple Salut per gent de la mar (2009).
En l’àmbit del disseny, només assenyalaré la customització d’unes sabates esportives conegudes amb el títol de La glòria i l’oblit (2008). L’autor afirma que la representació de les fulles caduques del llorer simbolitza la idea romana de consagrar la victòria, però, al mateix temps, la feblesa de la memòria collectiva, que s’esvaeix ràpidament.
Tornant a les obres pictòriques, la seua temàtica pròpiament marica ha girat clarament cap a la recerca, la pèrdua i la conservació de l’amor, un amor que fou expulsat del cos humà, en què només roman una ferida sempre oberta. En aquest sentit, citaria una llarga sèrie d’obres que narren diferents situacions dels personatges amb relació al cor recentment arrancat, com a concepte i com a òrgan. Aquestes situacions són l’auscultació d’un cor per un metge, la reparació d’un cor, el soterrament de l’òrgan en un parc, l’associació del cor amb la calavera hamletiana, la relació temporal, etc. En aquest sentit, assenyale l’obra Cor-planta (2007), on es representa un xic agenollat davant del seu cor que s’ha transformat en una planta a dins d’un test. Tant ací com en altres obres d’aquesta mena veiem el mateix personatge, que mostra una cicatriu allargada a l’alçada del pit esquerre. Aquesta cicatriu representa el resultat d’un intens desamor o mal d’amor.
Un altre tema força constant és la interacció dels seus personatges amb les arquitectures. Fins i tot podria atrevir-me a assenyalar que, en molts casos, aquests edificis en forma de casa, fàbrica o bloc de pisos complementarien o centralitzarien les històries i els enigmes dels personatges. Els edificis formarien el marc referencial del diàleg entre les idees d’habitatge i de presó, les llars de l’amor i de la mort, les fronteres entre el que és real i el que és irreal, etc. En aquest marc, sementé la pintura Els combats (2007), pertanyent a la sèrie de cases combat. S’hi aprecia un personatge de perfil que contempla des d’una finestra indiscreta un barri poblat per cases unifamiliars clòniques. Totes aquestes cases estan ubicades a dins d’un ring de boxa, com a metàfora d’una llar que, per un costat, esdevé un espai confortable i, per l’altre, l’escenari de tota mena de discussions i enfrontaments entre parelles. L’entrada a la llar de l’amor no sempre inclou un àpat de dolços i perdius. En molts casos es pot transformar en la torre dels captius o en l’escenari perfecte per representar l’acte final d’una tragèdia.
Deixant de banda el tarannà més melodramàtic dels altres paràgrafs, vull ressaltar altres obres de caràcter més homoeròtic i festiu, com Cinc sentits o Model. En el primer cas, l’autor recrea els cinc sentits a partir d’una tira còmica de cinc vinyetes. La narració s’ambienta en una platja imaginària on dos homes dos corpulents i colluts inicien un procés de descoberta mútua fins a arribar a consumar el tacte, preàmbul immediat de l’acte sexual. I el segon cas, Model és la representació més hedonista i eròtica d’un desproporcionat nu masculí a l’espera de ser retractat. La sensualitat d’aquest xic assegut damunt del llit és accentuada pel mateix escorç de la figura, ja que n’altera les proporcions naturals. L’artista dimensiona la part superior del tors fins a arribar a l’enorme i fàl·lic cap.
Per concloure, l’obra d’Antonio J. és un advertiment de la fragilitat de la vida, emmarcada en una aparent realitat figurativa. Cadascuna de les formes representades, és a dir, els paisatges, els objectes inanimats, els personatges o les arquitectures, constitueixen un continuum de referents iconogràfics que l’autor utilitza per codificar les seues pors, preocupacions, dubtes i enigmes per resoldre
